Grans llegendes i promeses d’avui

Afrontem el primer divendres del Festival amb el record encara latent de grans monarques del cinema fantàstic i de terror com Julia Ducournau o Carmen Maura. Avui, però, el protagonisme se l’han endut llegendes de la comèdia gamberra dels 80 com Joe Dante, i reines del crit com Nancy Loomis i Barbara Crampton en una trobada entre MaestrAs que ha estat el millor cara a cara de la jornada. Tot això, sense oblidar-nos que Loomis ha rebut un Premi WomanInFan per la seva inimitable trajectòria com a actriu en la història del cinema de gènere.

L’amor enganxós segons Michael Shanks

Projectada a la secció Midnight del Festival de Sundance, Together ha desfermat aplaudiments i rialles a parts iguals en un auditori ben nodrit. Aquest debut del director i guionista australià Michael Shanks aborda la toxicitat de les relacions romàntiques servint-se de les formes extremes del body horror per posar en qüestió la codependència en el marc de la parella.
Els californians Alison Brie i Dave Franco interpreten una situació tan comuna en el món de la parella com la crisi derivada del canvi de context, de l’enrenou ciutadà a l’aparent tranquil·litat del camp. El més curiós d’aquesta història de terror corporal és que un accident en una cova provocarà un canvi en la seva manera de relacionar-se de conseqüències extremes.
Pel que fa al duet protagonista, Shanks ha assegurat en roda de premsa que Alison Brie i Dave Franco “ja portaven la complicitat de casa” i que ha estat un privilegi comptar amb un matrimoni d’intèrprets. El fet que siguin parella dins i fora de càmera afegeix capes de significat a una pel·lícula que dialoga amb el mapa històric de films amb actrius i actors que han compartit relació més enllà del rodatge en relats de turment i tensió. Des de Richard Burton i Elizabeth Taylor en la despietada Qui té por de Virginia Woolf? fins a Emily Blunt i John Krasinski, units en la lluita i la tragèdia apocalíptica de Un lloc tranquil. La gran diferència és que, aquesta vegada, el gran mal que amenaça la parella és una cosa tan íntima i absurda alhora com d’enganxosa que pot arribar a ser en el seu afecte tàctil. Bàsicament, Together seria, en paraules del seu autor, el revers de La substància, gran sensació de Sitges l’any passat. Si a la pel·lícula de Coralie Fargeat, una identitat es dividia violentament en dues, aquí passa el contrari, però sense perdre ni un bri de sagnant celebració. El resultat és una mescla ben batuda entre la comèdia romàntica i el body horror a ritme de Spice Girls que ha generat tensió, aplaudiments i rialles a parts iguals en una projecció ben nodrida de l’Auditori.
Shanks, que ha aprofitat la trobada amb la premsa per anunciar que serà pare pròximament i que “la força de la parella rau a deixar enrere l’individualisme”, també ha destacat la presència major d’efectes prostètics i l’ús de titelles davant de les textures digitals, que queden arraconades en escenes molt concretes on allò monstruós es manifesta en tot el seu esplendor. Com a anècdota, el director ha confessat que ell mateix es va prestar per encarnar una de les criatures que apareixen a la pel·lícula i que casa seva és una autèntica cova dels horrors, plena d’objectes i referències al macabre.

Macumbes vernacles a l’Argentina juvenil

I de l’Austràlia més monstruosa hem viatjat fins a la perifèria de Buenos Aires. La directora de La virgen de la tosquera, Laura Casabé, ens ha traslladat als marges de la capital argentina, el que comunament es coneix com el “conurbano”, per sorprendre’ns amb un relat de màgia pagana, bruixes de barri i macumbes vernacles. Casabé ha signat una ambiciosa adaptació de dos relats de Mariana Enríquez, la gran monarca literària del terror i la fantasia que, precisament, va formar part del jurat de la Secció Oficial el 2022, l’any de l’exitosa Sisu.
L’aclamada autora d’obres tan contundents com Nuestra parte de noche i Las cosas que perdimos en el fuego és la font original d’una pel·lícula inspirada en les pàgines de El carrito i La virgen de la tosquera, coproduïda entre Espanya, Argentina i Mèxic amb participació catalana. Pel que fa al repartiment, Casabé ha confirmat davant dels mitjans que, “a més d’actrius i actors, són amics”. Són un grup de joves captats a través d’un càsting obert de diversos mesos a la mateixa perifèria bonaerenca on transcorre la trama.
Inspirada per la manera de treballar amb allò quotidià de John Cassavetes, la directora de Los que vuelven ha reforçat així la naturalitat de les interpretacions “escapant de la lògica de les escoles de teatre per trobar talents fora del circuit habitual”, com la encomiable debutant Dolores Oliverio en la pell d’una Carrie postmoderna, o les joves promeses Agustín Sosa i Isabel Bracamonte, presents avui a la roda de premsa.
Pel que fa al diàleg amb l’escriptora Mariana Enríquez, la pel·lícula ha comptat amb el seu suport directe en fase de guió i muntatge, amb “aportacions molt respectuoses”. Això ha estat, sens dubte, un privilegi per a la directora, que ha compartit que Enríquez es va sorprendre en descobrir que la protagonista interpretada per Oliverio a La virgen de la tosquera és un reflex exacte del personatge que trobem a la novel·la homònima.
Casabé també ha posat l’accent en les ressonàncies polítiques i emocionals de la proposta. “És una pel·lícula generacional ambientada el 2001, l’any en què vam ser adolescents”. Amb aquesta declaració s’ha referit a les primeres versions del guió, escrites amb el guionista Benjamín Naishtat, que van començar com un procés en què “compartíem música com dos adolescents”. El grup de rock Las Pelotas i les cançons de The Cure van inspirar la construcció d’aquest conte gòtic de violència adolescent sobre l’acte de bruixeria que la jove Natalia invoca una calorosa tarda d’estiu entre amigues per castigar una parella d’enamorats en una “tosquera”, que remet a les zones inundades de perill de la província de Buenos Aires que, a la pel·lícula, funcionen com a “espai liminal” d’atmosfera asfixiant.

Nadó estrany i simi enfurismat

Igualment destacables en aquesta segona jornada del SITGES – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya han estat la comèdia maternal Mother’s Baby i la proposta de terror animal Primate.
La primera, signada per la directora austríaca emergent Johanna Moder, a qui convé seguir de prop, ens situa en l’horrible punt de vista de la Julia, una mare incapaç de connectar amb el seu nadó acabat de néixer. El personatge, interpretat per l’actriu alemanya Marie Leuenberger juntament amb l’actor Hans Löw com a pare primerenc, ens porta, per descomptat, els ecos d’estranyesa i desconfiança de la lynchiana Eraserhead en l’àmbit narratiu, tot i que la directora condueix les formes d’aquest angoixant thriller domèstic cap a un terreny ben diferent.
Nominada a l’Ós d’Or a Berlín, Mother’s Baby s’ha pronunciat davant del públic famolenc de Sitges com un sòlid thriller psicològic sobre les complicades emocions que intervenen en la maternitat i el postpart en un film que compta amb l’irresistible Claes Bang en el repartiment, en la pell d’un misteriós ginecòleg.
Amb tot, Moder s’ha enfrontat al seu tercer llargmetratge com a directora i guionista per llançar una intel·ligent crítica als desequilibris de la conciliació que encara persisteixen en la nostra època en una espiral d’al·lucinacions i descobriments macabres.
D’altra banda, la sèrie B d’estètica més acurada ens ha regalat un títol com Primate, la nova proposta del britànic Johannes Roberts, que s’ha convertit en l’ocasió perfecta per gaudir-ne com a experiència col·lectiva en sala gran. El director la va escriure fa quinze anys i la història s’ha convertit en tot un viatge d’aventures que aprofita la tecnologia old school amb animatrònics, prescindint de la sofisticació en el terreny dels efectes visuals per explicar un sagnant retrobament familiar amb ximpanzé inclòs. La projecció a Sitges s’ha convertit en una autèntica festa quan el mico en qüestió comença a posar-se agressiu a causa que ha contret la ràbia.
Impossible no recordar l’esgarrifosa escena de Nope de Jordan Peele on el ximpanzé Gordy desfermava el caos en un d’aquells platós de televisió en forma de típic saló nord-americà. No obstant això, Primate segueix un altre camí en una narració adrenalínica protagonitzada per talents com Johnny Sequoyah, Jessica Alexander i el guanyador de l’Oscar per CODA: Els sons del silenci, Troy Kotsur.

Grans llegendes del cinema dels 80

Reina del crit indiscutible i final girl que va marcar tota una generació, Nancy Loomis ha rebut el Premi WomanInFan en una càlida gala plena d’aplaudiments i crits d’eufòria. La llegendària actriu, noia Carpenter per excel·lència, acreditada en diverses de les seves pel·lícules com Nancy Kyes, ha rebut el guardó davant d’un Auditori de generosa cinefília que la recorda en títols tan impressionants com Assalt a la comissaria del districte 13, La boira i La nit de Halloween.

Agraïda i emocionada, Loomis ha alçat el Premi en una jornada on també ha compartit diàleg amb una altra monarca inimitable del cinema de gènere nord-americà: Barbara Crampton. L’esdeveniment s’ha celebrat a l’Hotel Meliá davant la mirada atenta del públic dins del marc de MaestrAs, gran iniciativa d’aquest any que, com ja recordàvem en comunicacions anteriors, aposta per la presència i la difusió de creadores de primera línia del cinema fantàstic i de terror contemporani.

Paral·lelament, el gran director de culte dels 80, Joe Dante, també ha impartit una xerrada en format encounter moderada pel nostre director artístic, Ángel Sala, on ha pres la temperatura al cinema fantàstic i de terror actual revisant, de passada, les glòries de la seva estel·lar trajectòria com a director. Estem parlant d’autèntiques gamberrades de gènere com Gremlins, Aullidos, Petits guerrers o una joia de l’exploitation dels anys 70 tan entretinguda com Piraña, el gairebé debut de Dante que reescrivia el totèmic Tauró de Steven Spielberg amplificant el sentit de l’humor de l’amenaça submarina en una localitat estiuenca.

Com no podia ser d’una altra manera, el planter de grans noms i cognoms ha continuat augmentant amb un altre esperat encounter. El mític cofundador de la Troma, Lloyd Kaufman, ha protagonitzat una trobada irrepetible. Aquesta llegenda del cinema trash, present a la cartellera de fa dues setmanes amb un fantàstic cameo al remake de El vengador tóxico, i peça clau de la secció Sitges Documenta d’aquest any amb el ja anunciat documental Occupy Cannes!, dirigit per la seva filla Lily Hayes Kaufman; ha interactuat amb un públic que recordava amb passió la versió original de El vengador tóxico, codirigida per Michael Herz i el mateix Kaufman, una obra capital de Troma Films i, potser, la millor paròdia bastarda que s’ha fet de l’Hulk de Marvel.